El Marí, la Gavina, i la Barca

Poemes 8te Centenari de les Homilies D'Organyà
(Per en Joan Medina Bretxa, el qual va morir després de tres mesos de lliurar-me aquest poema. Descansa en el Cel de la Gavina, estimat Joan, et recordarèm sempre per les teves qualitats musicals, intel·lectuals, artesanals i poètiques. Avui després de assebentar-me del teu traspàs i de donar el condol a la Maria la teva dona, en el dia 7-7-05 i precissament el dia de l'atemptat terrorista de Londres, escric aquesta breu esquela com a recordatori per als anys propers. A reveure Joan)

Tendra fantasia, sempre explicava,
un vell mariner que ja no té barca.
Quan amb son vaixell, pel mar tan brau navegava,
una gavina, que no és feia gens estranya,
damunt l’espatlla, manyaga, se li posava,
apa!, en deia el mariner, jo ja tinc companya.

Amb son xisclet, i molt prop l’orella,
quin temps feria, seriosa em deia,
si amb els ramats, veus a les gavines,
del vent les barques en son joguines.

Un dia i un altre dia, damunt sa barca,
la pesca mai era feble ni gens escassa,
doncs tot alçant el vol l’au de ploma tan blanca,
veia els fondals, fins i tot l’encauada rescassa.

Ens fèiem vells tots dos a la pesca,
pobra companya, ja no volava,
amb enyorança ella és guaitava,
altres gavines, fent sa gresca.

S’em va morir al damunt l’espatlla,
mon cor en plora, gavina blanca,
l’ànima et vola més lluny sa ratlla,
i voltat de coral del més fi,
ton cos reposa en dolç bressol d’alga,
i en el record d’aquest vell marí.

No he tornat a la mar sempre brava,
sols veient-la damunt la rocalla,
moltes gavines de ploma blanca,
malgrat cap d’elles és ma companya.

Dic a Deu siau a la mar enyorada,
a Deu siau, oh tu gavina blanca,
a Deu siau ma companya aimada,
i ho dic també, a ma vella barca.

-------------------------------------